Fa unes setmanes es va presentar aquest cas a sessió d'una noia jove que en un accident de moto va patir una contusió a dors del peu mentres frenava amb força. Presentava dolor i deformitat del turmell esquerre. Neurovascular distal era correcte. Al fer les radiografies es va diagnosticar de luxació tibioastragalina sense fractura. Ens va semblar un cas suficientment curiós com per revisar les publicacions i aquest és un resum del que hem trobat.
PD: ja sé que algú amb bona vista va veure una imatge compatible amb fractura no desplaçada de mal·leol tibial... però si serveix de excusa per fer una mica de ciència, podem fingir que no la hem vist, no? ;)
LUXACIÓ TIBIOASTRAGALINA SENSE FRACTURA
INTRODUCCIÓ:
La luxació tíbio-astragalina pura és una entitat molt rara. A la literatura no arriben a 100 els casos registrats, dels quals fent una revisió a PubMed se'n poden trobar 48 de publicats.
EPIDEMIOLOGIA:
Entre els casos revisats es veu un clar predomini de la luxació posteromedial (20 casos), seguides de les posteriors (5 casos), lateral (1 cas) i anterior (1 cas); 27 de les luxacions són obertes i majoritàriament en homes (26/ 8). El traumatisme en la majoria dels casos va ser en el context d’un accident de trànsit i en segon lloc en esportistes. Per últim, els antecedents de luxacions en els pacients són freqüents així com la laxitud lligamentosa.
PATOGÈNESI:
El mecanisme de la lesió és la inversió forçada en màxima flexió plantar mentre el vector de força actua en el pla axial. Per aquesta raó, les lesions es produeixen predominantment en motoristes que estan frenant de cop quan reben una contusió al dors del peu, o en esportistes que després de saltar cauen sobre el dors del peu en posició de màxima flexió plantar ( Jugadors de bàsquet, softball, baseball…)
DIAGNÒSTIC:
Clínica: dolor, impotència funcional i deformitat en articulació tibioperoneoastragalina amb o sense lesió cutània.
RX: luxació tibioastragalina sense fractura.
TRACTAMENT:
En un primer temps s’ha de reduir la luxació i re-avaluar radiològica i clínicament (comprovar la funció neurovascular distal).
En lesions tancades la recuperació funcional sol ser excel·lent amb la immobilització durant 6 setmanes amb una botina de guix. En luxacions obertes, la reparació quirúrgica dels lligaments laterals en un primer moment també sol portar cap a la funcionalitat completa a llarg termini.
En algun cas de lesió oberta, el fet de no reparar els lligaments laterals va donar lloc a moderada inestabilitat de l’articulació així com a accelerada degeneració de l’articulació tibioastragalina.
No està indicada la reparació quirúrgica del lligament deltoide.
EVOLUCIÓ:
A llarg termini es pot objectivar en alguns pacients una disminució de la dorsiflexió (5-15º) o de la flexió plantar comparant amb el turmell contralateral. No s’evidencien diferències en la prono-supinació de l’articulació. També es descriuen parestèsies al territori del nervi peroneu superficial (dors del peu).
