dilluns, 31 de març del 2008

Spaso Method


Mètode pas a pas. Un dia a urgències


NO HI HA REDUCCIO IMPOSSIBLE SINO MALALT MAL RELAXAT
Respecte a les maniobres de reducció de les luxacions glenohumerals anteriors: Mètode de Spaso publicat al American Journal of Emergency Medicine del 2001 ( Yuen MC. The use of the Spaso technique in a patient with bilateral dislocations of shoulder.Am J Emerg Med. 2001 Jan;19(1):64-6) I al Emergency Medicine Journal 2001 (Yuen MC. An easy method to reduce anterior shoulder dislocation: the Spaso technique.Emerg Med J. 2001 Sep;18(5):370-2.) També a la la Revista española de cirugía osteoarticular:(FM Canillas del Rey. Tecnica Spaso para reduccion Luxacion anterior del hombro: Revista española de cir Osteoarticular.Vol. 42, Nº. 230, 2007 , pags. 61-6) i Revisat per un grup de Turquia a la manteixa revista aquest gener de 2008 (Ugras AA. Reduction of Anterior Shoulder Dislocations by Spaso Technique: Clinical Results.J Emerg Med. 2008 Jan 26).

Mètode fàcilment reproductible, pacient en supí es realitza tracció del membre en direcció a l'eix corporal del pacient mentre es va fent flexió de l'espatlla fins als 90º. En aquest punt, si encara no s'ha reduït, es pot fer RE. Cal distreure el pacient.
La maniobre ha de ser lenta perque no li faci mal i ho agraeixen. No cla contratracció, per això és el mètode amb el que us ho podeu fer sols. El tema és que es busca elevat per lligamentotaxis l'escàpula per encarar la glena al cap humeral. Si el pacient us aixeca tota l'espatlla, vosaltres tranquils, acaben claudicant i si no ho feu vosaltres abans acabareu reduïnt la luxació. Molt poc dolorós i fàcil de realitzar.

BEEN THERE, DONE IT, IT'S EASY!Proveu-lo us agradarà.


dijous, 13 de març del 2008

LUXACIÓ PURA DE TURMELL


Fa unes setmanes es va presentar aquest cas a sessió d'una noia jove que en un accident de moto va patir una contusió a dors del peu mentres frenava amb força. Presentava dolor i deformitat del turmell esquerre. Neurovascular distal era correcte. Al fer les radiografies es va diagnosticar de luxació tibioastragalina sense fractura. Ens va semblar un cas suficientment curiós com per revisar les publicacions i aquest és un resum del que hem trobat.


PD: ja sé que algú amb bona vista va veure una imatge compatible amb fractura no desplaçada de mal·leol tibial... però si serveix de excusa per fer una mica de ciència, podem fingir que no la hem vist, no? ;)


LUXACIÓ TIBIOASTRAGALINA SENSE FRACTURA


INTRODUCCIÓ:

La luxació tíbio-astragalina pura és una entitat molt rara. A la literatura no arriben a 100 els casos registrats, dels quals fent una revisió a PubMed se'n poden trobar 48 de publicats.

EPIDEMIOLOGIA:
Entre els casos revisats es veu un clar predomini de la luxació posteromedial (20 casos), seguides de les posteriors (5 casos), lateral (1 cas) i anterior (1 cas); 27 de les luxacions són obertes i majoritàriament en homes (26/ 8). El traumatisme en la majoria dels casos va ser en el context d’un accident de trànsit i en segon lloc en esportistes. Per últim, els antecedents de luxacions en els pacients són freqüents així com la laxitud lligamentosa.

PATOGÈNESI:
El mecanisme de la lesió és la inversió forçada en màxima flexió plantar mentre el vector de força actua en el pla axial. Per aquesta raó, les lesions es produeixen predominantment en motoristes que estan frenant de cop quan reben una contusió al dors del peu, o en esportistes que després de saltar cauen sobre el dors del peu en posició de màxima flexió plantar ( Jugadors de bàsquet, softball, baseball…)

DIAGNÒSTIC:
Clínica: dolor, impotència funcional i deformitat en articulació tibioperoneoastragalina amb o sense lesió cutània.
RX: luxació tibioastragalina sense fractura.

TRACTAMENT:
En un primer temps s’ha de reduir la luxació i re-avaluar radiològica i clínicament (comprovar la funció neurovascular distal).
En lesions tancades la recuperació funcional sol ser excel·lent amb la immobilització durant 6 setmanes amb una botina de guix. En luxacions obertes, la reparació quirúrgica dels lligaments laterals en un primer moment també sol portar cap a la funcionalitat completa a llarg termini.
En algun cas de lesió oberta, el fet de no reparar els lligaments laterals va donar lloc a moderada inestabilitat de l’articulació així com a accelerada degeneració de l’articulació tibioastragalina.
No està indicada la reparació quirúrgica del lligament deltoide.

EVOLUCIÓ:
A llarg termini es pot objectivar en alguns pacients una disminució de la dorsiflexió (5-15º) o de la flexió plantar comparant amb el turmell contralateral. No s’evidencien diferències en la prono-supinació de l’articulació. També es descriuen parestèsies al territori del nervi peroneu superficial (dors del peu).